dimarts, 6 de novembre del 2012

MADRID ARENA: SER PARES I MARES


Article de Marc Cabanilles


Arran de les morts de 4 joves a l’estampida que es va produir en el recinte Madrid Arena, m’agradaria posar en públic aquestes reflexions.
Tinc una filla de 15 anys, i com molt bé es pot entendre, també tinc una gran preocupació per si algun dia es pot veure embolicada en un desgraciat episodi com el succeït a Madrid. Perdre la vida és perdre-ho tot, però encara hi ha un matís pitjor, i és perdre-la per res. Perquè perdre la vida aixafada sota una multitud embogida per una barreja de terror i alcohol, és perdre la vida per res.
Per a evitar buscar responsabilitats, es parla de mala sort, de destinació fatal, de circumstàncies imprevisibles. Ni l'ajuntament propietari del local, ni l'empresa organitzadora, ni les empreses de seguretat, ni la inspecció prèvia a la realització de la festa. Ningú. Silenci absolut. Buit total.
Vivim temps en què sota denominacions subtils (macrobotelló, megafesta, superdiscoteca), i també superpreu, s'arrastra a la joventut cap a unes activitats desproveïdes de la més mínima seguretat, el més mínim control, la més mínima salubritat física i també mental.
Però també són temps en què per la forma de vida, molts es deixen arrastrar per a formar part d'una multitud. Com si tingueren assumit que per si solos no són res, però  barrejats entre diversos milers, són alguna cosa.
Què pensar davant tot açò? Què fer?
El primer que tinc clar és que no puc deixar la seguretat i integritat de la meua filla en mans d'institucions que no funcionen o d'empresaris avars que només busquen guanyar els màxims diners possibles. Unes institucions que envien 1500 policies a vigilar a 5000 manifestants del 15M, però que envien sis patrulles de 2 agents a un acte per al qual s'han venut 10.000 entrades.
Davant tot aquest  cúmul de despropòsits, només se m'ocorre EDUCACIÓ i DIÀLEG. Parlar amb la meua filla, comentar el succeït i intentar persuadir-la que emborratxar-se al costat de deu mil persones més, no és cap garantia de divertiment, fer-la entendre que ofegar-se d'alcohol només serveix per a mostrar una personalitat que no és la seua.
Ja sé que educar és costós i no es veuen els resultats immediatament. Requereix molta voluntat, disposar de temps, interessar-se per la vida de l'altra persona, arribar a captar les seues preocupacions, pors, inquietuds. Educar requereix dosi d'afecte i fermesa, i per desgràcia, tampoc ningú ens ha ensenyat a calibrar aquestes dosis. Als nostres fills, els hem de donar molt més que un bon col·legi, una roba de marca, una bona moto o pagar-los l'entrada de les macrofestes.
Quan parle d'educació i diàleg, no em referisc a dir-li que és el que deu o no ha de fer. A imposar-li regles. Em referisc a donar-li, o que sàpia buscar per ella mateixa, les ferramentes adequades que l'ajuden a funcionar amb els seus propis criteris.
I si el capítol de l'educació i el diàleg no funciona?
El més fàcil seria recórrer a la prohibició, almenys fins que complisca els 18 o més edat, si segueix vivint en la meua casa.
Ara bé, per a mi la prohibició té diversos inconvenients.
En primer lloc, com a anarquista, no ho considere un mètode ètic ni adequat.
En segon lloc, és un mètode inútil perquè la prohibició arranca en l'altra persona un mecanisme de rebot, pel qual tendirà a trencar eixa prohibició. Per tant estic segur que si li prohibisc anar a eixes macrofestes, acabarà anant, s'emborratxarà, vomitarà, estarà de ressaca, i amb una miqueta de sort jo m'assabentaré fins l'endemà, quan ja tot haja passat.
En tercer lloc, la prohibició té un abast molt superficial i limitat. Puc prohibir a la meua filla que assistisca a eixes macrofestes, però el que mai podré prohibir-li, és que tinga ganes d'assistir a les mateixes. D'ací la importància de l'educació i el diàleg.
En resum, hem arribat al punt de lliurar als nostres fills a uns altres perquè ens els eduquen, ens els cuiden, ens els entretinguen,… Açò sí, esperant que ens els retornen sans i sencers al final de cada dia. Hem delegat en uns altres el que és obligació nostra. Mentre no passe cap desgràcia, ens fem els despistats com a pares-mares.
I mentre, enmig d'una crisi artificialment provocada, la nostra salut es deteriora, les nostres ocupacions desapareixen, els nostres diners s'evaporen, els nostres fills, també sense ocupació, es donen al botelló, i com hem comprovat a Madrid Arena, fins pot ser que muiguen aixafats.

2 comentaris:

javier corell ha dit...

Estoy totalmente de acuerdo, hemos delegado tareas basicas q en esta nueva epoca son imprescindibles. Nuestro entorno de ciudad no ha hecho cada vez mas independientes. Y hay casas donde cada uno/a vive en planetas diferentes. Apenas hay relacion social, y nadie conoce o quiere conocer a nadie. Creo q ha llegado una nueva epoca donde tendremos q relacionarnos, vincularnos y educarnos entre todos/as. O sino este individualismo/capitalismo nos engullira a todos/as.
Macrobotellones, redes sociales sin vinculos ... solo enlaces ... Fulbol, Telebasura,... Pensamiento unico

Anònim ha dit...

Totalmente de acuerdo con tu comentario Javier, pero aun te ha faltado una cosa que añadir, la sociedad actual no esta por la CULTURA DEL ESFUERZO.A la minima, tanto padres como hijos ya se estan quejando, de tanto esfuerzo, tantos deberes, y asi nos luce el pelo.