dijous, 5 de juny del 2008

CRÒNIQUES RÚSTIQUES


Això diu que era dos pilotaris rivals que van coincidir per separat en la seua temptació de fer trampa a l'hora d'arreglar una partida al trinquet de Simat, sense que l'un coneguera les intencions de l'altre, amb la qual cosa, davant l'evidència de l'engany, el marxador va acabar per descobrir-los, va dissoldre la partida, i va explulsar els dos estafadors amb la prohibició d'accedir al recinte durant un temps.
La història és verídica i la rescata per a la memòria un dels protagonistes. Era principi dels anys setanta, era el Simat de la "xirigota", de l'opulència tarongera, de la despreocupació, era el Simat feliç d'abans de que els electrodomèstics mataren la convivència. Eren els temps de l'apogeu del trinquet, cada vesprada ple de gom a gom.
S'enfrontaven Enrique "Pitxó" i José "Cabota" amb un punta per cadascú d'ells. Pitxó i un espectador, Alfredo Donet, van pactar travesses a favor de Cabota per valor de dos mil duros de l'època, amb la intenció de que Pitxó perdera de forma intencionada i obtindre els corresponents guanys. Cal saber que dos mil duros de principis dels setanta era una quantitat considerable. Com a referència, podem tenir en compte que el jornal de collir era aleshores d'uns quaranta duros.
El que no sabien Pitxó i Alfredo és que el contrincant, Cabota, havita tingut la mateixa ocurrència i havia pactat amb un altre espectador travessar a favor de Pitxó amb la intenció de deixar-se perdre, és a dir, el mateix.
Per a sorpresa dels dos centenars d'espectadors, dels dos puntes, del marxaor, i de l'encarregat de cantar els quinzes, és clar que estaven davant una partida impossible. La pilota no anava perquè l'un i l'altre la deixaven passar o la llançaven molla. El marxador, el tio Xorret, i l'encarregat de cantar quinzes, el tio Carmelo, ambdós ja desapareguts, no van trigar en advertir l'engany, van dissoldre la partida, i van tornar els diners de les travesses, sense poder impedir que s'originara un gran escàndol.
El millor d'aquesta història, a més de la seua comicitat, és que és verídica. Encara hi ha qui quan la recorda va a bacs de riure.